L’edat mitjana evoca imatges de vassallatge, en què els senyors feudals abusaven, de totes les maneres imaginables, dels seus súbdits. A les valls andorranes, al segle XV, la situació era força diferent.
De fet, “a Andorra el feudalisme era un fenomen aliè, llunyà”, argumenta Albert Pujal, que després de vuit d’anys d’investigació el setembre passat va publicar Ordino segle XV. Una petita història d’Andorra. El llibre, editat per l’autor, s’ha regalat als caps de casa d’Ordino i, a més, Pujal n’ha editat 34 exemplars personalitzats per als descendents de les cases ancestrals d’Ordino que s’han pogut localitzar fins al segle XXI.
El volum és un compendi de la vida civil de la societat andorrana fins al segle XV. El primer document analitzat per l’autor és de l’any 1052. De fet, segons Pujal, és “el primer llibre que es fa només amb fonts andorranes provinents de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA)”. Tots els documents consultats són del Tribunal de Corts Notarial. El treball de Pujal ha servit per inventariar tota la documentació, ja que no va pertànyer a l’ANA fins l’any 1993, quan els veguers l’hi van transferir. Pujal ha consultat 500 llibrets (aprísies), que són quaderns de notes en què els notaris apuntaven l’esborrany dels documents notarials.
Però, ¿per què a Andorra el feudalisme no era com en altres territoris? Doncs perquè el castell del senyor, del noble, era a Foix, i la catedral –o sigui, el bisbe–, a la Seu. “El compromís de vassallatge s’establia en el pagament d’impostos.” D’això els habitants de les valls no se’n deslliuraven i pagaven els tributs als batlles d’aleshores, però “el poder polític era llunyà i aquí s’organitzaven en autarquia”. Vaja, que, tot i que “pagaven molts impostos, feien el que volien”. De fet, “les causes de primera instància les administrava el poble per arbitratge o per amigable composició”. Per a causes de segona i tercera instàncies “acceptaven la justícia dels senyors” i venien a impartir-la jutges de fora (de la Seu o de Castellbò).
A partir de la documentació analitzada, Pujal ha dividit el llibre en sis capítols. El primer el dedica a la casa, ja que en aquella època “destaca un fort sentiment de pertinença: primer, a la casa, i després, al veïnat, al quart, a la parròquia i, solidàriament, al país”. El segon capítol, el més extens i el que dóna sentit al títol, està dedicat a les cases d’Ordino. Segons consta a la introducció de l’apartat, “per situar les cases al seu emplaçament s’han consultat diversos documents que contenen relacions de noms, en un procés progressiu i regressiu des del segle XII fins al segle XX”.
Després de l’anàlisi de diversos documents, Pujal ha identificat “les persones i els noms de casa de la vall d’Ordino, de manera molt espaiada durant el segle XIV i principis del segle XV i de forma continuada després. Tots els noms de casa (...) es transformen en cognoms, i es van repetint durant els cinc segles següents i es mantenen fins al final del segle XX”. En l’estudi s’han identificat 49 noms de casa a l’Ordino del segle XV, dels quals n’han arribat uns 34 fins ara. Els quatre capítols restants estan dedicats a l’organització econòmica, productiva, comunal, religiosa i civil d’Ordino i, per extensió, de les valls andorranes al segle XV.
Al final del volum Pujal ha inclòs “plànols de la geografia física i política de la vall d’Ordino, grafiats sobre documents moderns però amb la interpretació toponímica extreta dels documents del segle XV, amb camins, rius, pobles, terme, cases i masos del segle XV a la vall”.
Aquesta investigació històrica no és només un document d’interès per als ordinencs i els descendents dels habitants de la vall de fa sis segles, sinó que retrata la vida a Andorra a la baixa edat mitjana. Entre les conclusions extretes del profund estudi, Pujal revela que en aquella època “els amistançaments (parelles de fet) estaven molt acceptats”. L’explicació està en el fet que probablement s’ajuntaven amb persones casades. També hi ha algun cas d’amistançament entre dones.
El paper de la dona en l’Andorra medieval també mereix un comentari a part perquè, tot i que no tenia cap mena de poder polític, es pot considerar que la societat era “matriarcal” i que la dona era qui gestionava el patrimoni. Les pubilles, a més, tenien molt de poder de decisió –a casa, no polític.
L’exhaustiva investigació ha estat possible perquè “a Andorra no s’ha patit mai la destrucció sistemàtica de documentació”, aclareix Pujal, i “a les cases també n’hi havia de guardada”. Una àrdua tasca que ha obligat Pujal a revisar el llatí i a aprendre paleografia per poder interpretar els arxius notarials.
